Teoria

PRIMERA PART: CONTACTE DE LLENGÜES

1. Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en el àmbit escolar

LA SOCIOLINGÜÍSTICA

Conceptes vinculats amb la sociolingüística, (alguns d'ells els anirem veient al llarg del tema).

              ·         Dialecte

               ·         Diglòssia

               ·         Plurilingüisme o bilingüisme

               ·         Conflicte lingüístic

               ·         Normativa lingüística

               ·         Substitució lingüística

               ·         Llengua minoritària

               ·         Llengua minoritzada

               ·         Normalització lingüística

               ·         Estàndard lingüístic

                ·         Secessionisme lingüístic             

Cal distingir:

Llengües minoritàries: tenen un nombre reduït de parlants. En el context europeu llengües minoritàries com: el català (11 milions), suec (10 milions), lituà (4 milions), etc.

Llengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.

Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi. Bretó, gal·lès, occità, català, èuscar, sard... són llengües minoritzades.

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada (Alemany a l’Alsàcia, el castellà a Puerto Rico)

DIFERENTS CLASSES DE BILINGÜISME

*  

Bilinguisme individual:

 És la capacitat d’una persona d’emprar dues llengües S’engloben ací situacions extremadament variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents:

- Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l’entén i també el parla). També es pot tenir present l’ús escrit de la llengua (la llig, l’escriu) i ens en resultaria una diversitat de situacions molt complexa.

- Segons el grau de domini de les llengües; simètric (o ambilingüisme) si totes es coneixen igual i asimètric , alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics àmbits d’ús...

- Segons la motivació psicològica: instrumental  (per motius laborals o econòmics, com pot ser l’aprenentatge de l’anglès al món actual) i integratiu (per exemple, els immigrants).

Bilingüisme social

Es tracta de situacions on el bilingüisme individual , afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S’usen dues llengües (una pròpia i una altra pròpia d’un altre grup) que alternen segons unes normes d’ús establertes que no organitzen les funcions. El bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una llengua.  És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva (inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua). El cas d’un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que una mera hipòtesi i de treball que no es correspon amb cap societat coneguda.

Per tant el discurs bilingüista (de certs sectors socials monolingües en la llengua dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüista.

Bilingüisme territorial

Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandés (Flandes) i una altra de francòfona (Valònia). Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants. Aquest bilingüisme l’estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.

Per  a aclarir més el terme de bilingüisme els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:

            - Diglòssia

            - Conflicte lingüístic

            - Procés de substitució



Diglòssia

• Esquema de la distribució funcional d'àmbits d'ús formals i d’àmbits d'ús informals :

Usos	Varietat A	Varietat B
Formal	X--
Informal		--X

• Aquest esquema és aplicable a les relacions del català amb altres llengües al llarg de la història com l’occità, el francés, l’àrab...

Segle: IX-XII

Segle: XIII-XV

Usos	Català	Llatí
Formal	X	X
Informal	X

Usos	Català	Llatí
Formal		x
Informal	x

Segle: XVI-VII

Usos	Català	Espanyol
Formal	X	X
Informal	X

Segle: XVIII-XIX

Usos	Català	Espanyol
Formal		X
Informal	X

Segle: XIX-XX

Usos	Català	Espanyol
Formal		X
Informal	X	X

Època actual

Usos	Català	Espanyol
Formal	X	X
Informal	X	X

Situació del català avui:

Es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana  i es va passar a identificar com a diglòssica. Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes.

El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. Es una llengua oficial, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.

Substitució lingüística

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús.

Es tracta tant d’una situació dinàmica i inestable.

Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada).

Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lungüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització.

Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

            Etapa inicial

Una llengua d’una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat. Les raons són sempre extralingüístiques (hegemonia, poder polític, annexió territorial, primacia econòmica...)

*        1ª. Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

*     2ª. Procés de monolingüització en la llengua dominant: A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i més suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:

 Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

Creació dels prejudicis lingüístics.  Son prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengua aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors...

En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent.

Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

Bilingüísme unidireccional: la llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada es beuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada. Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d’aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la. Hi ha parlants monolingües en la llengua A però només n’hi ha de bilingües en la llengua B.

Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit.

Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.

Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat (el cas de les onades que estan arribant actualment a zones catalanoparlant, usen el castellà).

Els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol, i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol..).

La interferència lingüística

Canvis en l’estructura d’una llengua motivats directament per la influència d’una segona llengua. En situacions de substitució lingüística la interferència l’exerceix la llengua dominant i pot arribar a defigurar totalment la llengua dominada.

            -Interferència fònica: la introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXellons] i la no distinció entre essa sorda i sonora.

           - Interferència lèxica i semàntica: és la part més sensible de la llengua “jués”, “mansana” (barbarismes).

            -Interferència morfosintàctica: s’apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant “la costum, la senyal, deuriem ser les set, va caure trencant-se una mà”.

Normalització lingüística

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalitzacio implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació normal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

      Augmentar el nombre de parlants.

      Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.

      Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.

      Unes formes d’ús favorables a l llengua dominada.

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el  marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del pricés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit.

La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.

Va lliga a altres processos moderrnitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació...

Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

1.      La normativització (codificació de la llengua)

2.      La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

Política lingüística

La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües.

Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o insconscientment provocada. És la gestió del plurilingüísme.

Les intervencions del poder públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha ha de dos tipus, per acció o per omissió.

            Liberalisme o no intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.

            Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne el procés de substitució.

Models

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

El principi de personalitat permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.

El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat territorial.

Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració, en mitjans de comunicació, en serveis...

A Bèlgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat.

A Suïssa ocorre el mateix cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).

A Finlàndia, en canvi, tots els parlants del suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.

A l’Estat espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic:França, Itàlia, EUA, Grècia...

HISTÒRIA SOCIAL: PANORAMA HISTÒRIC DEL CONFLICTE DE LLENGÜES AL PAÍS VALENCIÀ

NAIXIMENT I EXPANSIÓ DEL .VIII AL SXIV

1.    

El PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

·         Decadència

El terme Decadència fou encunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, período durant el qual la llengua recupera els usos cultes. Les causes van ser polítiques, socials i culturals.

En la primera meitat del segle XVI hi hagué un desmembrament polític,social i cultural dels països que formaven la coronad'Aragó (perdua de poder polític). 

L'expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans.

Les editorials a Barcelona i València veien major venda en obres en castellà que en català: això va potenciar com a conseqüència  l'ús del català, tan sols, en l'àmbit privat i entre classes populars .De fet,  el País Valencià  va adoptar sense cap rebuig el castellà

Com a conseqüència van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de “llengua mallorquina”, “llengua catalana” i “llengua valenciana” per primer cop.

En la Guerra de Successió a la corona d’Espanya (1704-1714) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres catalanoparlants.

-   Els catalanoparlants d’aquest època anaven interioritat un comportament diglòssies segons el qual s’expressaven col·loquialment el català i empraven el castellà en situacions de projecció pública.

Aquesta pauta diglòssia arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, a final del segle XIX i, fins i tot en el XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.

Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d’ortografia, diccionaris, edicions de clàssics… en català.
En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.

Renaixença

L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

Coincident amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català. Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle ( castellà: a la vida oficial, prensa, ciència, ensenyament; i català: a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits…) al desvetllament del catalisme polític de la burguesía, i la prensa de consciencia que la llengua pròpia també pot ser culta: el català entrà en la poesia d’autor, el teatre, la novel·la, la vida pública, etc

.

En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

-          S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.

-          S’havia recuperat la literatura culta.

-          S’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L’arrelament del comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català.

La institució dels jocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època.       La participació d’escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciencia de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

SEGLE XX

·      Inici del procés de normativització

La consciencia de normativitzar el català.

·      La normalització.

Ús de la llengua a tots els àmbits d’ús.

NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en:                      

*        Voluntat política

Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús  de les lleis i normes que els protegiran.

*        Normativització

És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.

Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.

*        Estandarització

El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.

*        Política lingüística

Un procés de normalització necessita una política lingüística.

El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

  

Segle XX. Inici del procés de normativització

Normativització

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:

1   -La llengua catalana ja representa una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segles XIX.

2   -El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

3  - El suport polític de d’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.La tasca de normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segle XIX i principis del XX.

      Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:

−     Les Normes ortogràfiques, 1913.

−     La gramàtica, 1918

−     Les Converses filològiques, 1919-28 (articles de divulgació)

−     El Diccionari general, 1932.

Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.

Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

Les  normes ortogràfiques de 1913

Estan basades, principalment, en critèris fonèticodialectals --> S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic; en criteris etimològics--> Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí.

Poques vegades la normativa fabriana segueix el criteri històricotradicional per adoptar una grafia.

La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castellana, per la qual cosa, després del segle XV, resulta difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.

La morfologia i el lèxic

Per ta d’evitar secessionismes innecessaris l’IEC admeté totes les variants morfològiques:

−     Jo parlo/jo parle/ jo parl

−     Jo digui/ diga

−     Jo pateixi/ jo patesca/ jo patisca

−     Jo cantés/ jo cantàs/ jo cantara

Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Finalitzava el procés de normativització.

Acceptació de les normes fabrianes

Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografía.

Les normes de castelló de 1932

Les Normes Ortogràfiques de Castelló, o simplement Normes de Castelló o Normes del 32, són unes normes ortogràfiques elementals per a la llengua catalana-valenciana, que seguixen, bàsicament, les normes fabrianes, adaptades a les particularitats del valencià. Aquestes normes les van signar el 1932 les més importants institucions culturals del País Valencià.

En certa manera, les normes troben un compromís, en el sentit que respecten en essència l'estil i les normes ideades per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, però permeten l'ús d'idiosincràsies valencianes. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes; són simplement una guia. De fet, la situació del valencià estàndard actual segueix esta guia aproximadament, però és important tindre palés també que algunes coses que es consideren no ortogràfiques hui en dia (com, per exemple, atre per altre) es permetien a les Bases de Castelló originals. De manera inversa, alguns mots acceptats per l'AVLactualment, no estan en l'esperit de les Normes.

 Normalització

La democràcia

L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.

L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.

Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització. 

 L’autonomia

L ‘oficialitat de la nostra llengua comença  amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article 1er com “l’expressió de la voluntat democràtica i el dret a l’autogovern del poble valencià”. L’article 31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l’article 35, competència plena en matèria d’ensenyament.

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, púbics i privats, i, a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià, ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot politiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governats,, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.

L’alfabetització

El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua abandonada per qüestions polítiques i socials.

La  legalitat

El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte de castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians. 

Per impulsar l’ùs de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, as mitjans de comunicació i a l’administració púbica, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

Els mitjans de comunicació

La llei d’ús també té en compte la presencia de la llengua als mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà decomunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

L’ensenyament

La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola púbica i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.

Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües.

La Llei Orgànica d’Ordenació General de Sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundaria, i domini d’ambdues llengües, després del batxillerat

El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

1.      Programa d’enseñyament en valencià (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundaria s’aplica indistintament.

2.      Programa d’immersió lingüística (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundaria en un ensenyament en valencià

3.      Programa d’incorporació progressiva (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.

El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les sues classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la participació lingüística.

Ampliació.

Biografia

Pompeu Fabra i Poch va néixer a la vila de Gràcia el 1868. Des de molt jove va expressar el seu interès per la lingüística, tot i que seguirà estudis d'enginyer industrial. Cap a la dècada dels 90 el trobem vinculat a L'Avenç, i és sota aquest segell que publicarà les seves primeres propostes en el camp de la gramàtica: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898). Fabra, amb l’ajuda dels seus amics de L'Avenç –sobretot Jaume Massó i Joaquim Casas-, va tenir un paper cabdal en la campanya d'aquesta publicació per a dur a terme una reforma ortogràfica, amb la qual es posaven les bases del català modern.

Poc després de veure la llum el Sil·labari català i el Tractat d'ortografia catalana, tots dos del 1904, Fabra tindrà un èxit notable amb la comunicació presentada al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Corria l'any 1906 i el gramàtic ocupava una càtedra com a enginyer químic a Bilbao; però aquesta circumstància no li va fer oblidar la seva gran passió. Durant el temps que va passar al País Basc continua l'estudi de la llengua a través dels romanistes i, fruit d’aquesta estada, publicarà el 1912 la seva fonamental Gramática de la lengua catalana, que tindrà una nova versió el 1918: Gramàtica catalana.

Les seves traduccions d'Ibsen i Maeterlinck, publicades a L'Avenç van contribuir al propòsit d'una reforma que a poc a poc anava consolidant-se. L'Institut d’Estudis Catalans adopta la gramàtica de Fabra com a oficial i promou l'edició d’una versió escolar. Així neix el Curs mitjà de gramàtica catalana (1918), un bon exemple de la preocupació de l'Institut i dels impulsors de la reforma per l'escola i l'ensenyament de la llengua. La lògica de l’ordre fabrià pren cos també entre els escriptors, que segueixen amb fruïció els articles del gramàtic a El Poble Català i celebra més tard la seva publicació en un volum: El català literari (1932).

Durant la dècada dels trenta, Fabra dóna a conèixer el Diccionari general de la llengua catalana (1932), autèntic pilar de la llengua, segons la seva concepció. Pompeu Fabra es va exiliar l'any 39, però el seu esforç per a dotar el català d'una eina útil i moderna no va cessar. A Prada de Conflent treballa en la seva pòstuma Gramàtica catalana, que veurà la llum el 1956 gràcies a l'acurada edició del seu deixeble Joan Coromines. Fabra va morir a Prada, després de rebre nombrosos homenatges a l'exili, el 1948.

MITJANS DE COMUNICACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

Introducció

La situació del sistema comunicatiu valencià era de subdesenvolupament. Hi havien quatre diaris Al Dia (1966) i Primera Pàgina (1968-1972),i les revistes Gorg (1969-1972), La Marina (1973) i Turia(1964 fins avui), foren els principals exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l'època i significaren una renovació de les pràctiques periodistiqes tenellades per règim,tot i la pobresa de recursos técnics i fanancers.

Cal destacar també  el paper de la premsa clandestina. Esdevenen espais d'informació, reflexió i formació política, i també d'agitació en la difusió de consignes contra el franquisme.

Després de la mort del dictador no hi ha un abans i un després, pel que fa als mitjans decomunicació.

La premsa valenciana

La premsa de de Madrid, sobretot el diari El País, concentra la major part de les vendes i és escassa la incidència de la premsa de Barcelona (6.000 exemplars a l'any 79).

La televisó

només hi ha una novetat important, les emissions diàries de mitja hora de l'nformatiu Aitana (TVE) . És quan s'introduieix l'ús del valencià en la informació televisiva, pero aquesta inicitiva va durar molt poc, ja que s'havia iniciat  l'any 1974 i comença a tenir problemes greus a partir del 77. la situació es va tornar perillosa i l'orientació del programa canvia radicalment.

Radio

 Amb l'aparició del programa De Dalt a baix, començava el prpgrama integrament en valencià, amb cobertura de tot el País Valencià. Tractaven uns contiguts culturals, d'informació de llibres, actes culturals, novetats i una presència constant de la nova cançó. Al igual que Aitana el prograna va desapareixer

Confrontació dels conflictes polítics amb els mitjans de comunicació

Entre 1976 i 1982 hi ha una defensa, per parts dels conservadors, veuen el valencà com a llengua diferent al català . El diari Las Provincias va manipular i mobilitzar els sectors més proclius a l'anticatalanisme sota la bandera del blaverisme, i els va usar com a força de xoc contra l'esquerra i el valencianisme per tal d'impedir-ne l'èxit. Aquesta influència dretana i manipuladora d'aquest diari es prolonga fins ls nostres dias.

Els nous mitjans de comunicació que apareixen són de caracter democràtic i renovador quant a l'impuls d'informació a la societat valenciana ,però  resultaran molts insuficients per fer fron a l'hegemonia mediàtica de la dreta.

El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià

La premsa

la situació del català a la premsa diària editada al País Valencià no s'ha modificat en les darreres dècades. La seua presència no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural de quatre pàgines íntegrament en català. 

Al seu torn, el Levante-EMV va començar a publicar una pagina diària en valencià i ha incrementat substantivament les col·laboracions en valencià en el suplement cultural de cada divendres tot atorgant més atenció a la literatura catalana.

Quant a premsa no diària, setmanaris i mensuals, la majoria s’editen en castellà i tenen la seu a Madrid o Barcelona. 

Pel que fa a premsa no diària en català, la publicació més rellevant és la revista El Temps, setmanari d’informació general que va començar el 1984 i que arriba fins avui. El Temps fou pioner en oferir la revista en edició electrònica accessible per mitjà d’Internet. La resta de revistes en català (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli...) tenen una difusió reduïda i un caràcter especialitzat.

Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de governs socialistes. Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se n’ha concedit cap ajuda.

La ràdio

Els canvis que estructuraren el sistema radiofònic s’iniciaren al final de la dècada dels vuitanta del segle xx.

L’audiència general de ràdio al País Valencià s’ha contret en la darrera dècada amb l’expansió dels formats musicals digitals i Internet.

D’una audiència mitjana del 51,5 per cent per a l’any 2000 ha passat al 44,6 de l’any 2008.

El fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE –emissora que emetia íntegrament en català amb programació de ràdio fórmula–i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques .

Cal deixar constància que, pràcticament, no hi ha programes informatius en valencià en les emissores de les grans cadenes, és a dir, fins i tot els informatius locals o territorials són habitualment realitzats en espanyol. Finalment, les emissores on predomina l’ús del valencià en la programació són les ràdios lliures supervivents i les ràdios municipals. En general, l’ús del valencià s’ajusta a la realitat sociolingüística de l’àmbit de recepció.

La televisió

La creixent competència entre les televisions va portar una obertura quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal de finançament

Els resultats en els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa

L’oferta en català va començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984.

Reforça la percepció social de la unitat del català, incrementa el prestigi del català al País Valencià en la mesura que demostra cada dia que és una llengua apta per a tota mena de continguts, des dels més populars fins als més elitistes, i prepara el camí per a la futura Televisió Valenciana.

El conflicte que apareix l’any 1989, quan Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal dels repetidors d’Acció Cultural per ordre governativa 

Indubtablement, l’eix del sistema televisiu valencià, atesa la precarietat de les emissions específiques de TVE, el constitueix Canal 9-Televisió Valenciana, el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre de 1989.

Les queixes per l’incompliment de la llei de creació, l’ús majoritari del castellà, els conflictes amb els actors de doblatge i les empreses valencianes d’audiovisuals constituïren els principals elements de crítica al model de televisió implantat.

Amb la reordenació del sistema televisiu per la implantació de la televisió digital terrestre, van sortir a concurs 14 demarcacions de TDT

 Els 42 canals privats de TDT local disponibles van anar a parar, majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP, de caire estatal i sense presència anterior en la televisió local.

Les dues llicències autonòmiques foren adjudicades a Las Provincias i a Popular TV.

 Mediamed, empresa creada a propòsit per al concurs de llicències, va obtenir llicència en 13 de les 14 demarcacions. El principal accionista de Mediamed és un dels implicats en la trama de corrupció Gurtel.

Els grups estatals que s’han introduït al País Valencià: Intereconomía, el grup El Mundo, Libertad Digital, Uniprex (Antena 3, grup Planeta), Vocento, grup COPE, no emeten programació pròpia, es limiten a connectar amb les emissions estatals de la cadena, incompleixen les obligacions de la concessió –25 per cent de la programació en valencià, 20 per cent d’obres audiovisuals autòctones, sis hores diàries i 48 setmanals de programes originals, i un 10 per cent d’obres europees. Cap grup estatal no ho està complint i haurien de tornar la llicència o ser tancats per la Generalitat.

Quant a la televisió local, l’any 2000 es va arribar al centenar de televisions locals. 102 emissores molt desiguals l’estructura de les quals anava des de les ben organitzades empresarialment, amb plantilles de 15 i 20 professionals contractats, a les petites finestres de les poblacions més menudes.

Si al principi dels noranta hi havia un clar predomini de les televisions públiques a l’espai local, ara la situació era ben diferent: 22 televisions públiques enfront de 77 televisions privades i 3 mixtes. Les principals conseqüències foren un marcat retrocés del valencià com a llengua de la televisió local –només les públiques en mantenen l’ús normal– i una proliferació d’espais de qualitat ínfima (tiradores de cartes, horòscops i xerrameques variades).

El retrocés lingüístic és enorme.

Quant a la llengua de la programació dels canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. És manté l’aïllament entre els territoris pel que fa a compartir continguts.

Multiculturalitat 


Text. Societat i multiculturalitat. Una perspectiva educativa

Les nostres societats són culturals per tant l’escola del segle XXI ha d’integrar una educació multicultural, per això l’autor proposa set propostes des de l’educació intercultural:

1. Fer palès que la diversitat social i cultural és natural.

2. Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.

3. Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.

4. Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.

5. Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.

6. Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.

7. Educar en el tractament de conflictes culturals.

SEGONA PARTE:  L'EDUCACIÓ PLURILINGÜE: MODELS I PRINCIPIS PSICOPEDAGÒGICS

ADQUISICIÓ D'UNA SEGONA LLENGÜA

Els factors més influents en L2 són:

1. Input. En quantitat i qualitat
-la quantitat de temps d'exposició  a la L2 és més importat si els inputs són comprensibles per als nens.
-la qualitat de l'input està relacionada amb la possibilitat que l'alumne participe perquè l'imput s'adeqüe a les seues necessitats de comprensió i d'expressió.
-les converses ha de ser genuïnes(cal evitar les pseudoconverses).
-el professor ha de dominar la llengua i ser hàbil amb la comunicació.

2. Output.Experiència rica de parla
-producció lingüística que fa l'alumne a partir dels intakes que ha processat.
-la memorització i mecanització d'estructures lingüístiques són necessàries per a l'adquisició d'una L2



Interllengüa. En un ordre fixat, amb errors que cal corregir.
-tots els qui aprenen una L2 recorren un cami que va des de la seua L1 fins el domini de L2.
-en els primers estadis evolucionen ràpidament.
-l'ordre de la interllengüa és el mateix per a tots els parlants nous de la mateixa llengua.
- L1 dels alumnes influeix en l'aprenentatge de la L2.

Diferències entre els processos d'aprenentatge de la L1 i la L2 segon Bouton

Diferències entre els processos d'aprenentatge de la l1 i la L2 segons E, Serrat

Característiques personals que intervenen:

Edat: diversitat d'opinions d'aquest element com a factor condicionat (es sap que els més xicotets aprenen millor la fonètica i els més grans la sintaxi).

Aptitud: representa entre el 25 al 50% de l'aprenentatge de la llengua.

Motivació: molt relacionada amb l'èxit en l'aprenentatge. Les expectatives del mestre augmenten o redueixen la motivació de l'alumne.

Actituds: l'autoestima, extraversió/introversió, ansietat o empatia influeixen.

Estratègies cognitives: l'estil cognitiu de processament de la informació condiciona l'aprenentatge de la l2, aquestas estratègies poden ser (de memòria, cognitives, afectives, socials...).

MODELS D'EDUCACIÓ PLURILINGUË

Coneixements previs

Implicacions de l'ordenament jurídic en el sistema educatiu valencià.

1. El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana
2. L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià
3. Tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les llengües en acabar l'escolaritat obligatòria.
4. El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua d'instrucció
5. Tot el professorat ha de conèixer les dues llengües oficials de la Comunitat
6. L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte que haja determinat.

MODELS

Models

ELS PROGRAMES D'EDUCACIÓ BILINGÜES AL TERRITORI VALENCIÀ

Programa d’Educació Bilingüe Enriquit (PEBE)

El PEBE permet foemntar una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle de l'Educació Infantil, vehiculant en aquesta llengua una part dels continguts de les àrees curriculars.

-Per a poder aplicar el programa, els centres han de comptar amb l’acord del consell escolar, del claustre i amb la conformitat de les famílies.

-han d’elaborar el cronograma de distribució de temps per a cada una de les altres llengües

TERCERRA PART: POLÍTICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT

A través de comentaris sobre el  Decret del plurilingüisme, hem vist  com l’Escola Valenciana constata que el Decret sobre plurilingüisme que ha aprovat el Consell no recull cap dels 6 punts clau de la Comissió d’educació de l'entitat per garantir una competència lingüística igual en valencià i en castellà, i un millor coneixement d’una tercera llengua com l’anglés.

Aci tenim un exemple:

POLÍTICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT

Llengües i ensenyament a la Unió Europea

L'Estat espanyol és un Estat plurilingüe, i així s'arreplega en la seua Constitució (1978):

 Preàmbul.

La Nació espanyola [...] proclama la seua voluntat de [...] protegir a  tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions.

Article 3.-1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure conèixer-la i el dret a usar-la.

 3.-2. Les altres llengües espanyoles seran     també oficials en les respectives Comunitats  Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.

 3.-3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

Models i exemples de política lingüística

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.

El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.

El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.

     

A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

 Models d’ensenyament de les llengües cooficials a les CCAA

Model Balear

El model desenvolupat en la Comunitat de les Illes Balears és el de conjunció lingüística o bilingüisme integral. En totes les etapes educatives, els alumnes han de rebre com a mínim un 50% de les àrees en català.

Els centres educatius han de planificar la implantació progressiva de l'ensenyament en llengua catalana i ho han d'especificar en el seu Projecte Lingüístic. Aquest serà elaborat per l’equip directiu i aprovat pel Consell Escolar.

Fins a arribar a la meitat del còmput horari, el Projecte Lingüístic especificarà quines àrees s'impartiran en català i quines en castellà.

Model Català

El model lingüístic en aquesta comunitat autònoma és un model d'immersió lingüística que consisteix en que tot l'ensenyament de les obligatòries es realitza en català, excepte les matèries de Llengua i Literatura Castellana i les de llengües estrangeres.

Model Gallec

El model lingüístic en la comunitat de Galícia és bilingüe, és a dir, que les matèries del currículum s'imparteixen algunes en castellà i unes altres en gallec.

En l'Educació Primària s'estudia obligatòriament en gallec la Llengua i Literatura Gallega i el Coneixement del Medi natural, social i cultural del 2º i 3º cicle d'aquesta etapa. A més en aquestes dos cicles és obligatori impartir altra matèria en gallec.

Model navarrès

Existeixen quatre models lingüístics diferents que són:

Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

 Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.

Model G: Ensenyament totalment en castellà, sense incorporar el basc.

Model basc

En aquesta comunitat autònoma existeixen tres models lingüístics que són:

 Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

 Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

 Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.

LLENGUA I INMIGRACIÓ

RESOLUCIÓ de 2 d’abril de 2012, de la Direcció General

d’Ordenació i Centres Docents, per la qual es convoca la

sol·licitud dels programes de compensació educativa i els

programes PROA i PASE per al curs 2012-2013. [2012/3583]

En els últims anys, la Comunitat Valenciana ha viscut una profunda  modernització i transformació social que, unida als fluxos migratoris ha conformat una població escolar heterogènia i diversa. Esta realitat planteja a l’administració educativa valenciana el repte de formar tot l’alumnat com a futurs ciutadans que optimitzen les seues capacitats.

Per a la consecució d’este objectiu és imprescindible el desenrotllament de mesures educatives especifiques que atengan a la compensació educativa i a la practica de la igualtat

• El Programa d'Acollida al Sistema Educatiu (PASE):

És una mesura de suport temporal (màxim un curs) destinada a l'alumnat estranger de nova incorporació. En una 1a fase, ofereix suport a l'alumnat que desconeix la llengua d'ensenyança del centre. En una 2n fase, ofereix suport a l'alumnat que té deficiències en les àrees o matèries, principalment en les instrumentals per a facilitar-li la seua ràpida integració escolar. La metodologia del programa integra l'aprenentatge lingüístic amb els continguts de les àrees i matèries. El Programa de Compensació Educativa atén a la resta de l'alumnat estranger, proporcionant recursos personals i materials, d'acord amb el pla específic presentat per cada centre segons les necessitats educatives concretes del seu alumnat.

• El Programa de Reforç, Orientació i Suport/Apoyo (PROA):

Pretén millorar el fracàs escolar arrelat a determinat centres, per les condicions de desavantatge a nivell social dels seus alumnes (programes dins d'aquest PAE i PAR)

Programa d'Acompanyament Escolar (PAE) Destinat a l'alumnat de centres públics d'educació primària i d'instituts, en desavantatge educatiu i les famílies del qual no li poden proporcionar el suport necessari fora de l'horari escolar, però adquireixen un compromís amb el centre.

Programa: Grups d'uns 12 alumnes treballen fora de l'horari lectiu 4 hores setmanals, atesos per un mestre o professor, que orienta el seu treball escolar, ajuda a desenrotllar l'hàbit lector, l'expressió escrita i la resolució de problemes, i potència la seua autoestima i l'autonomia davant de l'estudi.

Programa de Suport i Reforç (PAR)

Es desenrotlla en Instituts d'Educació Secundària que escolaritzen una proporció important d'alumnat en condició de desavantatge educatiu associada a l'entorn, amb dificultats generalitzades en l'aprenentatge. El programa té com a objectiu millorar l'organització i funcionament del centre, així com les expectatives escolars de l'alumnat. Per a això, ofereix actuacions en els àmbits següents: Atenció directa a l'alumnat: transició d'EP a ESO, foment de la lectura i reforços acadèmics complementaris, desenrotllament de capacitats... Col·laboració amb les famílies Relació amb l'entorn per a resoldre problemes com l'absentisme o facilitar la inserció social de l'alumnat.

QUINTA PART

Les habilitats comunicatives

Les habilitats lingüístiques es classifiquen en funció de dos factors: 

Segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació( emissor o receptor) tenim:
   -Habilitats receptives (escoltar i llegir)
   -Habilitats productives (parlar i escriure)

Segons el canal que s’utilitza en el procés de comunicació tenim:
    -Habilitats orals (parlar i escoltar)
    -Habilitats escrites (llegir i escriure)

Discurs oral

El discurs oral com a estil o model lingüístic sol ser:

-Col·loquial, informal.

 -Més subjectiu.

-Redundant i obert,

-Lèxic més general i pobre, amb mot jòquer, repeticions, onomatopeies i frase fetes.

- Sintaxi simple, plena d’anacoluts, el·lipsis, frases  inacabades.

En el discurs oral com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió pot respondre al següent esquema:

-Canal auditiu

-Percepció successiva dels diversos signes

-Comunicació espontània. L’emissor del text pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit.

-Comunicació immediata en el temps i en el espai.

-Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles en el temps que duren en l’aire.

-Utilitza molt els codis no verbals. Fesomia, vestit, conducta, gestos, etc.

-Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta.

La comprensió oral: escoltar

Escoltar és comprendre un missatge, i per fer-ho hem de posar en marxa un procés cognitiu de construcció de significat i d’interpretació d’un discurs pronunciat oralment.

Escoltem:

    -Amb uns objectius determinats( obtenir informació, rebre una resposta, entendre quelcom).

    -Amb unes expectatives concretes del que sentirem( tema, estil, tipus de llenguatge).

Junt amb l’habilitat d’escoltar s’activen altres estímuls sensorials (sorolls, olors, aparença visual, etc.) que ens donen informació per interpretar el text.

Microhabilitats de la comprensió oral

Són les estratègies que el receptor d’un discurs oral posa en marxa per a intentar comprendre el missatge en una determinada situació de comunicació:

Reconèixer els diversos elements de la seqüència acústica( sons, paraules, expressions, comunicacions vàlides...)

Seleccionar entre els diversos sons, mots, expressions, idees, etc., els que ens semblen més rellevants segons la nostra competència i els nostres interessos.

Interpretar el contingut i la forma del discurs, és a dir, dotar de significat i coherència tots els elements que hem reconegut i seleccionat prèviament.

Anticipar durant el discurs el que l’emissor pot anar dient (paraules, idees,..) a partir de les entonacions, de l’estructura del discurs, del contingut, etc.

Inferir informació d’altres fonts no verbals mentre escoltem la cadena acústica i la processem; per exemple, gestos, vestits, to, estat d’ànim, situació externa de la comunicació, etc.

Retenir determinats elements del discurs que el receptor considera importants, a fi de poder-los utilitzar per a interpretar altres fragments del discurs( una paraula, un detall, el sentit global...)

Decàleg de l’oient perfecte

-Adoptar una actitud activa. Tenir curiositat.

-Mirar l’orador.

-Ser objectiu. Escoltar el que diu una persona distinta de nosaltres.

-Connectar amb l’onda de l’orador. Entendre el seu missatge i la seua manera de veure les coses.

-Descobrir la idea principal.

-Descobrir la idea i el propòsit de l’orador.

-Valorar el missatge escoltat.

-Reaccionar al missatge.

 -Par lar que haja acabat l’orador.

La interferència lingüística

La interferència lingüística son els canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència d’una segona llengua.

Les llengües en contacte s’influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic, però en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix quasi exclusivament la llengua dominada, que pot acabar significativament transformada.

El paper dels mitjans de comunicació i de l’Ensenyament és molt important en aquest aspecte.

És tracta d’un procés constant i difícil de corregir perquè sovint el parlant no s’adona de la interferència i defensa com a pròpia la forma aliena.

Les interferències poden ser de tres tipus:

Fònica

Consisteix en la incorporació d’elements fònics dins d’una llengua que son pròpies d’una altra. Per exemple: la nostra llengua ha incorporat, en ocasions, el so de la j del castellà en paraules com: bandeja, jefe, mejillons.

Lèxica i semàntica

Incorporació en la llengua “b” de paraules i expressions semàntiques pròpies de la llengua “a”. Podem classificar-les en préstecs, que són paraules d’una llengua introduïdes en una altra (exemple líving-rom) i clacs, paraules estrangeres traduïdes o adaptades a la llengua pròpia. En el cas del valencià paraules pròpies del castellà: Adiós,enero, mayo,jues,tenedor,etc.

Morfosintàctica

Quan regles o normes que no són pròpies de l’idioma, per influència del veí s’hi incorporen.

Per exemple el canvi de gènere: valencià correcte les anàlisis (per influència del castellà els anàlisis), correctament el costum ( per influència del castellà la costum).

                                                      

                                                      L’expressió oral

 La classe de llengua ha estat sempre centrada en la gramàtica i la lectoescriptura. pel contrari l’habilitat de l’expressió oral ha estat sempre oblidada. L'actualitat exigeix un nivell de comunicació oral tan alt com de redacció escrita. És per això que dins de l'ensenyança de l'expressió oral tenim que tindre en conter que hi han dos vies de comunicació:

*La autogestionada: 

-Hi ha un únic emissor que gestiona el text.

el receptor o receptors no solen tindre la possibilitat immediata de respondre i, per tant, exercir             d'emissor. 

-És l’art de l'oratòria, de parlar en públic, de convèncer o simplement d'informar.   

*La plurigestionada:

-Hi ha més d'un interlocutor que poden adoptar alternativament el paper d'emissor i receptor. 

-Diverses persones gestionen el text.

-Hi ha un torn de paraula.

-És l’art de la conversa, d´intercanvi  i de col-laboració entre interlocutors.

Dins de l'escola és necessari tractar ambdós tipus de comunicació oral. Doncs és important adquirir les habilitats que et permetan expressar-te i parlar en públic, i a la mateixa vegada adquirir aquelles habilitats que et permetan dialogar i establir debats amb altres persones. 

Els xiquets, quan són més menuts, tenen més desenvolupada la parla en àmbits més informals i pròxims a ells. És a dir, en aquelles situacions en les que hi ha una comunicació autogestionada els xiquets tenen més pràctica. Pel contrari no tenen pràctica en la comunicació oral plurigestionada a on duen interactuar amb els companys. Per aquest motiu és important que des de l'escola es fomenti aquesta comunicació.