Textos

TEXTOS PROPIS

L’ús de les llengües a l’escola Doctor Marañon

En el C.E.I.P on vaig fer les practiques, Dr. Marañon ubicat en la localitat de Mislata, un poble proper de la ciutat de València, un col·legi on en general la llengua predominant és el català i en el que fan ús del Programa d'Ensenyança en Valencià, ja que en aquest centre la majoria de pares dels alumnes o els propis són valencianoparlants. Així l'ús del valencià es la llengua base d'aprenentatge, ja que per exemple en l'aula que jo vaig estar, en la de segon de primària en línia castellà es donaven totes les assignatures en valencià menys el castellà i les matemàtiques.

Cal destacar també que aquest centre té un alt percentatge d'alumnes immigrants, el que comporta a un reforç en la llengua catalana, així en hores de valencià els xiquets se'n van a classes de reforç, però no compten amb cap altre tipus de programa per a millorar la qualitat d'aprenentatge, i açò comporta a dificultats en el aprenentatge del alumnes nouvinguts, que al mateix temps dificultarà el ritme en el aula, ja que la majoria de vegades quan la professora esta parlant en valència el xiquet li costarà entendre-la. 

com he dit abans és un centre on la llengua predominant és la catalana, però la varietat dialectal que es parla en el centre és l'apixat, ja que comparteix les característiques d’aquesta varietat dialectal, per exemple quan la mestra parlava feia la neutralització de b/v en /b/ i usava els participi de la segona conjugació amb el sufix velaritzat -guent i algunes característiques més.

A nivell general en el centre en quant a l'ús de la llengua en el dia a dia la predominant és la llengua catalana, ja que els acomiadaments, les conversacions entre mestres i els cartells que es pengen en el col·legi estan en la mateixa llengua. però la llengua canvia quan es tracta de la relació entre els alumnes ja que estos intercanvis es produïen majoritàriament en castellà i en quant a les circulares se envien a casa es redacten en les dues llengües per  ajudar més a la seua comprensió ja que hi ha pares que o son d’altres comunitats o de diferents països.

referent a la classe en què vaig estar la llengua predominant era la llengua catalana, ja que només s'usava el castellà per a les classes de castellà i matemàtiques, i la resta de les explicacions o comentaris de classe la professora els feia en català, però els xiquets sempre li responien o parlaven entre ells en castellà.

Els cartells de classe els temes predominants eren la geografia i els números i tots estaven en català.

Com a conclusió he de dir que m'ha cridat l'atenció sobre l’ús de la llengua en aquest centre és per exemple la comunicació entre els alumnes que es produïen sempre en llengua castellana però al mateix temps mesclaven paraules en valencià, i en la meua classe quan la professora parlava en valencià els alumnes li responien en castellà i esta no feia  cap insistència en què els respongueren en la mateixa llengua que ella els estava parlant. Per últim destacaria la falta d'un programa integrador d'alumnes nouvinguts perquè foren adquirint un nivell adequat en la llengua valenciana, ja que per exemple quan jo vaig arribar a Espanya tan sols assitia a clase de reforç a l’hora de valència y això me va a dificultar en el l’aprenentatge.

Le normes de Catellò  de 1932

INTRODUCCIÓ

Les Normes Ortogràfiques de Castelló, o simplement Normes de Castelló o Normes del 32, són unes normes ortogràfiques elementals per a la llengua catalana-valenciana, que seguixen, bàsicament, les normes fabrianes, adaptades a les particularitats del valencià. Aquestes normes les van signar el 1932  les més importants institucions culturals del País Valencià.

En certa manera, les normes troben un compromís, en el sentit que respecten en essència l'estil i les normes ideades per Pompreun Fabra i L'institut d'Estudis Catalans , però permeten l'ús d'idiosincràsies valencianes. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes; són simplement una guia. De fet, la situació del valencià estàndard actual segueix esta guia aproximadament, però és important tindre palés també que algunes coses que es consideren no ortogràfiques hui en dia (com, per exemple, atre per altre) es permetien a les Bases de Castelló originals. De manera inversa, alguns mots acceptats per l'AVL  actualment, no estan en l'esperit de les Normes.

 

HISTORIA

Al començament del segle XX ,existien dos corrents d'escriptors en  valencià . Uns, de caràcter popular, que escrivien amb una ortografia basada en el castellà. Altres, del moviment de la Reinaixença valenciana , que escrivien amb una ortografia massa arcaïtzant. Vora  1930, un grup d'escriptors jóvens promogueren, en la revista Taula de Lletres Valencianes, una campanya per tal de fer unes normes unitàries.

L'any 1930 fou especialment significatiu per l'elevat nombre d'iniciatives en favor del valencià, com ara l'aparició del llibre de  Lluís Revest La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. La dimissió del dictador Primo de Rivera  suscità al País Valencià i a tot Espanya el naixement d'unes expectatives de canvi polític i cultural que possibilitaven un major ús de la llengua a tots els nivells. És en aquest context que el juliol de 1930 la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta , publicà l'editorial «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que considerem l'iniciador de l'etapa final del procés de codificació idiomàtica al País Valencià. El propòsit era, com afirma el manifest, «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del capritx personal les formes gràfiques del valencià», és a dir, que els escriptors valencians adoptaren unes solucions ortogràfiques consensuades. «Per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l'acord», proclamaven amb fermesa.

Esta idea va guanyar adeptes, i va ser la Societat Castellonenca de Cultura  la que les va impulsar.

En desembre de 1932, els principals escriptors i entitats culturals valencians del moment aplegaren a un acord de bases, que es coneix com a Normes de Castelló. Entre els escriptors signants de l'acord estava el pare  Llís Fullana Mira i, entre les institucions, a més de la ocietat Castellonenca de Cultura, d'altres com Lo rat Penat  i el  Centre de Cultura Valenciana.

També podeu consultar:

 http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/01316108600682054644802/index.htm

http://enxarxats.intersindical.org/normesCastello.html

http://www.levante-emv.com/media/documentos/2007-11-30_DOC_2007-11-23_00_25_20_posdaint.pdf




  Llengües a la meua família 

La finalitat d’aquest text és analitzar el tractament de les llengües a la meua família. Per a poder fer-ho he realitzat tres entrevistes a persones de diferents generacions, ja que així podem estudiar com la edat influeix en la nostra concepció del món. Les persones entrevistades han sigut la meua iaia Amelia (84 anys), el meu pare Umberto (54 anys) i el meu germà Brayan (16 anys). En el treball apareixen reflectides les conclusions de cada entrevista, per a donar pas a una reflexió global, on destaque allò que més m’ha cridat l’atenció.

Abans de començar amb les conclusions extretes, heu de saber que tota la meua família va nàixer a Colòmbia, aleshores la nostra llengua materna (i la única parlada) és el castellà. Això és, tots som monolingües, exceptuant el meu germà que, com va arribar a Espanya amb tres anys, ha sigut educat des del plurilingüisme.

Tot i que vivim en una situació geogràfica on hi ha dues llengües en contacte (i cada vegada amb els moviments migratoris més), la meua iaia Amèlia mostra una opinió taxativa sobre aquesta realitat, en la seua entrevista defèn l’existència d’una sola llengua afirmant: “yo hablo castellano y todo el mundo me entiende, así que para que voy a aprender valenciano”. Ací veiem una actitud plena de prejudicis que no deuríen d’existir ja que ja fa molts anys que viu en València i deuria sentir-se més integrada amb la llengua que es parla.

El meu pare, al contrari, no mostra cap problema a l’hora d’aprendre i conviure amb l’existència d’una altra llengua, de fet li encanta viure en un lloc on hi ha tanta diversitat lingüística. Per tant, defensa una educació plurilingüe i veu la diversitat com quelcom enriquidor. En l’entrevista ho mostra així: “a mí me hubiera gustado tener la oportunidad que tienen ustedes ahora, la oportunidad de aprender lenguas, porque a mí me hubiera gustado, pero por la situación económica de mis padres no pudo ser y por eso pienso que los jóvenes deberían de aprovechar esta oportunidad”. Ja comencen a veure una opinió més oberta. 

En les conclusions tretes de la entrevista de Brayan veiem un canvi radical, és raonable per haver sigut educat, com hem nomenat  abans, de manera plurilingüe (anglès, valencià i castellà). En les respostes a les preguntes defenia contínuament que l’aprenentatge de diferents llengües fa que es produïsca, també, un gran intercanvi cultural, a més a més afegeix que: “Les llengües serveixen per a tindre una identitat pròpia de cada nació”.

De tot açò, deduïm que la generació a la que pertanyem o la manera en que som educats influeix molt a l’hora de formar-nos una concepció sobre les diferents llengües. Es veu clarament com es passa d’una opinió tancada a una totalment oberta, amb els pas d’una edat a una altra.  

Després de tota la investigació crec en un aprenentatge qualitatiu del llenguatge, on es tracten totes les llengües de la mateixa manera, es a dir, no es dona més pes  a una llengua que a una altra, sinó que es fa un tractament integrador de totes elles.

De la mateixa manera també observe contínuament, per la meua situació d’estrangera, com és la mateixa gent valencianoparlant la que menysprea la seua llengua, ja que quan veuen a una persona de fora tendeixen a parlar-li en castellà, fet que fa que no siga necessari aprendre la llengua autòctona per a desenvolupar-se bé, ni tan sols en els àmbits públics. Si ells mateixos no valoren la seua llengua, no la faran valorar als demés i no crearan un sentiment d’integració als nouvinguts.

Fa poc, vaig realitzar un experiment sociolingüístic en el qual vaig descobrir que quan em dirigia a algú en valencià em parlava en castellà. Podem entendre que aquesta tradició de canviar la llengua segons amb qui parlem és per educació, però hem de mirar més enllà i descobrir que darrere s’amaguen una sèrie de prejudicis que s’han adquirit com a conseqüència de la imposició del castellà.

Per finalitzar, insistiria en el canvi que s’ha de dur a terme en aquest aspecte, ja que, a simple vista no tenim manera de saber si una persona sap o no parlar valencià. Ni el color de la pell, dels ulls, del cabells, ni la manera de vestir, ni cap altre indicador extern ens mostra com parla una persona, ni ens permet endevinar-ho. Hem de parlar en la nostra llengua materna amb total normalitat.

Experiment sociolingüístic

      

              Situacions

-He anat al Mercadona a comprar unes coses per a fer el sopar, i en la zona de verdures li vaig preguntar a  una dona que treballa en Mercadona, on es trobava els cogombres i el pimentó , I  en vaig mirar amb cara de incrèdula i en va contestar en castellà.

- quan vaig ser  a la papereria que freqüento  sovint , vaig demanar un bolígraf  blau  i la dona que em coneix des de fa molt anys, en va contestar  “ Uy no sabia que hablabas en valenciano, xe quina sorpresa” y continuo parlant-me en valencià.

- al baixar les escaleres de la meua casa vaig coincidir amb dos veïns a qui salude en valencià i ningú dels dos en va contestar en valencià, ambos em contestarem en castellà.

-  quan estava amb les meues amigues  em vaig posar a parlar en valencià, però cap va seguir la conversa en valencià, elles continuaven parlant en castellà.

Com a conclusió,  des del meu punt de vista he de dir que la meua nacionalitat condicionava a la gent  a l’hora de parlar-me, perquè  vaig fer la proba amb quatre  persones diferents, algunes em coneixia i altres no, els establiments  també eren distints. He de recalcar que algunes de les persones amb les quals vaig fer la prova són valencianoparlants i no van  fer l’esforç de parlar-me en valencià, potser  ells pensaríen que no els anava a entendre o que serien uns maleducats si em parlaven en valencià.

Les retallades en educació són necessàries?

Actualment les comunitats autònomes tenen com a objectiu estalviar un total de 3.000 milions d'euros, l'estalvi d'esta quantitat es du a terme en l'educació, és a dir en retalls, ja que van dirigides a reduir plantilles, també s'augmenta el marge legal d'estudiants per aula: en primària es passa de 27 a 30, i de 30 a 36 en secundària obligatòria. I, d'un altre, s'elimina el límit màxim d'hores setmanals de classe que imparteixen els docents i es fixa un mínim de 25 hores en primària. Des del meu punt de vista pense que no cal que els retalls vagen a tal extrem, ja que se li ha de donar més valor i per tant invertir més en educació i menys a rescatar als bancs, perquè estan jugant amb el futur dels alumnes i perquè retallar és anar contra del progrés i afecta el futur de la societat pel qual tant s'ha lluitat durant molts anys.

Quant a les conseqüències de les mesures que s'estan prenent; són la dificultat a l'hora de tindre en compte i respectar el ritme d'aprenentatge de cada xiquet, és a dir afectarà l'atenció a la diversitat i com no la qualitat de l'educació. Imaginem com és de difícil en l'actualitat en una classe de segon de primària amb un ràtio de 25 alumnes i una sola mestra que a banda d'ensenyar ha d'estar al servici d'estos xiquets, que a penes estan aprenent el que és l'autonomia, i suposem que a més en eixe aula de 25 alumnes hagen cinc xiquets amb necessitats especials diferents. Ara usem l'empatia amb la professora o professor que estiguera en esta situació, que actualment són la majoria, de veritat creuen que seria fàcil atendre i respectar el ritme de cada xiquet, perquè ara imaginen-se esta classe amb cinc o set alumnes més, esgotaria tant la mestra i dificultaria la qualitat d'ensenyança aprenentatge.

També com he comentat anteriorment, estes mesures també estan afectant l'acomiadament de diversos professionals com a interins i també experts de la pedagogia, o educadors de necessitats especials, i com a conseqüència d'açò seria la falta d'assistència. Sense anar més lluny en esta comunitat el 79% dels alumnes amb necessitats educatives especials està integrat en centres ordinaris, la qual cosa evidència la normalització de l'escolarització de xiquets amb alguna discapacitat, llavors com es poden suplir les necessitats d'estos xiquets si s'estan suprimint el personal que treballa amb ells.

A més on quedarien els fins de l'educació i els principis metodològics que arreplega l'article 8 del Currículum d'Educació Primària, com per exemple aquest principi que cita el següent: "En esta etapa es posarà especial èmfasi en l'atenció a la diversitat de l'alumnat, en l'atenció individualitzada, en la prevenció de les dificultats d'aprenentatge i en la posada en pràctica de mecanismes de reforç tan prompte com es detecten estes dificultades" però seria impossible dur-ho a terme en l'aula, ja que les mesures que està prenent el ministeri d'educació no permet complir amb l'ideal que proposa el currículum.

Així atenent als raonaments exposats, podem reafirmar-nos en la pregunta de si són necessaris o no estes mesures tan dràstiques que presa el govern, i si la qualitat d'aprenentatge dels xiquets s'ha de veure afectada per l'estalvi de 300 milions en les comunitats, ja que a l'única cosa que ens porta aquestes retallades, és al  fracàs escolar.